Un partit de futbet
(Malsons d'un entrenador)
Agustí Candel
Ho vaig saber des del primer moment: guanyar el partit resultaria impossible.
Acostumat com estic a “tragar quina” per culpa del Barça, era la persona indicada per fer d’entrenador de l’equip de les profesores. Estic preparat per a tot tipus de decepcions (oi que m’enteneu, els del Barça?).
Calia començar be. Fariem un primer entrenament el dimecres per la vesprada (un mes abans del partit!).
Els ensenyaria els rudiments de la tècnica i l’estratègia, i sobretot treballariem algunes tàctiques a baló parat que ens possibilitarien sorprendre al contrari. Acabariem fent uns rondos, base del futbol actual (Cruyff dixit). […]
Així arribà el dia del partit. Jo em pensaba que no vindrien a jugar i m’havia oblidat de tot.
Però les dones són imprevisibles (ja m’ha eixit la ramalada masclista, ho sento). Venien dispostes a jugar! En un tres i no res em vaig tornar a il•lusionar: total, les alumnes tampoc s’haurien preparat massa, endavant!! (tenim un nom, el sap tothom: Barça, Barça, Baaaarça!).
Divendres, 29 de gener, 12 del matí. Fem l’equip: Ana, Merche, Rita i Vicenta. Ens falta una portera! Cap problema: una alumna ens ajudarà (segur que ens ajudarà?; no siguem malpensats …).
-Tú jugues davant, tú al mig i vosaltres darrere; no us compliqueu la vida: patà i avant. Però …
-Cap a on hem de xutar?
El món em cau a terra. El ridícul será espantós, pero ara ja no podem fer res. Sí; encara hi ha una oportunitat! Qui farà d’àrbitre? El Fernando és l’indicat (també del Barça, clar!). Encara hi ha doncs una oportunitat per guanyar.
Comença el partit. Fotre, no ho fan tan malament! Començo a segregar adrenalina i a cridar com un boig. Rita i Merche tanquen be la defensa, Vicenta es mata a córrer i l’Ana lluita dalt com una lleona. No podem perdre, ho tenim tot controlat! Una jugada desgraciada fa que ens fem un gol a la nostra propia porteria (no vull pensar malament de la portera). […]
Fi de la primera part. No està tot perdut. Tal i com havia anat l’assumpte, encara podriem refer-nos.
Al descans, els seguidors de l’equip contrari ens fan prou la punyeta. Seguisc animant les meues jugadores:
-Ho heu fet de cine, molt be, anem a per elles! No hi ha lesions i el massatgista té poca feina. Aigua per a totes.
Comença la segona part. I aparegué el monstre: una xiqueta de verd ens trenca tots els esquemes, va a totes les pilotes, corre més que ningú i no es cansa (la imatge del “buitre” em passa pel cap una i altra vegada). Temps mort, canvis tàctics, s’incorpora Rosa. Res a fer! Un darrere altre, comencen a fer-nos gols. Fi del partit: 4-0 en contra. Hem de felicitar al contrari (quin remei!). Sense veu i abatuts ens retirem.
No ho puc evitar. Em prenc massa fort les coses. Tot un dia de festa per davant (el benaurat Santo Tomàs) i l’ànim per terra. Una paella de categoria ens podria alçar la moral. No va ser prou.
Copes i discoteca ho arreglarien millor, però no hi ha manera (una historia d’un antic nuvi i d’altres assumptes –impressentables- només fan que empitjorar les coses). Recòrrec al J.B. com a l’últim extrem, i m’enfonse.
Per acabar-ho d’arreglar, i fruit de l’efecte de l’última mesura, accepte escriure una crònica del partit per a la revista de l’institut. Arribe a casa a les tantes. Morros i males cares: tan difícil és comprendre els efectes de les derrotes?
El dia següent calia reviure-ho tot per a fer esta crònica. No li desitge a ningú el que he hagut de passar.
P.D.: El Barça acaba de perdre contra el Madrit. No ho podré suportar. Quina m’haurà preparat el Joan per al dilluns? Em tremolen les mans: no vull fer cap disbarat!
Ribera nº 1 · 1992
7